Origen fundacional del poble

UNA BREU EXPLICACIÓ DE L’ORIGEN FUNDACIONAL DEL POBLE

Pau Sureda i Campfullós, senyor de la possessió de Sant Martí d’ Alanzell, va ser el que determinà el naixement Vilafranca. Va ser un personatge d’una gran influència i importància dins la societat mallorquina del moment i ocupà, igual que el seu pare, càrrecs militars de relleu –va ser, entre altres, capità de la milícia del districte de Petra.

El 1599 Pau Sureda va ordenà la construcció d’unes cases entre les vivendes de Sant Martí i les d’ALanzell, en el predi de s’anomenà “Son Barragot”. Va ser, per així dir-ho, un primer intent per crear un nucli estable de població. Els objectius, òbviament, anaven lligats al desig d’aconseguir una millor productivitat d’aquestes terres. Les causes del fracàs d’aquesta empresa no estan massa clares.

L’experiència comptà amb un segon intent, que, en aquest cas, suposà el naixement de Vilafranca. Aquest fet ens situa el 1620 quan Pau Sureda decidí establir una de les seves possessions, la de Son Pere Jaume, perquè, segons així consta a diversos documents, “donava poc fruit, poca utilitat i poc profit” i “la major part eren terrenys incultes i garriga”. No obstant això, pareix a ser que la decisió de parcel-lar la finca de Son Pere Jaume radicava, també, en el fet que, per la seva extensió, requeria més gent per tenir-ne cura i perquè, al cap i a la fi, estava situada en quasi bé el centre de tota la demarcació de Sant Martí. El 4 de juliol de 1620 , una Reial Provisió dóna permís a Pau Sureda per fer-ne l’establiment d’aquesta finca,i, poc més després, tot el predi de Son Pere Jaume es ven íntegramant a més particulars.

Paral-lelament, els propietaris de Sant Martí havien anat potenciant un sistema d’arrendament de les seves possessions, entre les que hi figurava la de Son Pere Jaume. Molts d’aquest arrendataris eren pagesos de la comarca i de les viles pròximes, com Petra, Sant Joan i Manacor.

L’objectiu d’establir Son Pere Jaume era el de concentrar i fixar la població que feia feina a les terres que posseïen els senyors de Sant Martí.

És, en definitiva, l’inici del període de gestació del poble, del nucli poblacional i que es denominarà Vilafranca de Sant Martí.

La fisonomia de la Vilafranca d’aquest temps es pot reconstruir a partir de la tipologia arquitectònica que presenten les edificacions més antigues del poble, entre elles, la de la caseta de Son Pere Jaume : edificacions molt senzilles, amb parets gruixudes de pedra, amb un frontis senzill revestit d’argamassa, amb portals generalment de mig punt i amb una finestra superior de petites dimensions, amb una mínima distribució interior i teulada, generalment, de doble vertent. Un clar exemple de l’ origen humil de la gent que s’hi establia.

La construcció del poble es va anar fent seguint un cert model de disposició urbanística, que contemplava un lloc per a la construcció d’un oratori, que s’emplaçà, quasi bé en tota seguretat, a on avui hi ha l’actual església parroquial, i un lloc d’espai comunicatiu públic com la plaça, avui en dia, Plaça Major. Tot això, articulat per unes vies de carrers senzills que conformen la part més antiga del poble – Carrer Principal, Església, Sant Martí. Segurament es reservà lloc per a la construcció d’un pou públic, tot i que no hi ha constància documental d’això fins molt més envant.

En definitiva, que a poc a poc es va anar formant un nucli que cada vegada tenia una aparença més consolidada de poble. Això va ser gràcies a què Vilafranca, que formava part de la baronia de Sant Martí, era un nucli de població exempt de qualsevol càrrega fiscal i de serveis del regne, no en canvi, dels senyors de Sant Martí, que exercien, com hem dit, la jurisdicció sobre els seus habitants. D’aquí el nom de VILAFRANCA. Així i tot, els pagesos que s’hi varen establir degueren considerar més favorable dependre de la jurisdicció baronial que no de la reial, cosa que va empènyer a què la població augmentàs de manera considerable, com així ho assenyalen diverses fonts, que ens parlen ja d’una població, el 1685, d’uns 500 habitants. De fet, els avantatges eren nombrosos, tant a nivell fiscal –no haver de contribuir a les càrregues, col-lectes, talles i imposicions- com militar –no haver de contribuir a l’exèrcit.

El decenni de 1620 es va construir un primer oratori que permetés als habitants de la nova pobla complir amb els seus deures i no hi faltaren els impediments que arribaven, sobretot, des de les autoritats civils i eclesiàstiques de Petra.

I a partir d’aquí, amb alts-i-baixos, s’enceta un període de creixement continu, amb totes les vicisituds pròpies dels contextos i períodes historics i, entremig, dos elements que acaben de donar impuls a aquest nucli que va sorgir, com aquell qui diu, “del no-res” : la independència municipal, que no serà efectiva fins el 1813 - i amb intervals; i l’ampliació del terme actual, que serà fruit, també, de la compra, el 1925, a Sant Joan, de terres que confinaven amb el casc urbà de la població.

Tot plegat, 400 anys de la HISTÒRIA DEL NOSTRE POBLE, 400 anys d’una conciència de batec vital, amb alts-i-baixos, i dins contextos històrico-socials, polítics, econòmics, … molt diferents.

Un poble, VILAFRANCA, que fa, aquest 2020, 400 anys que veu sortir el sol.


Source URL: http://www.ajvilafrancadebonany.net/origen-fundacional-del-poble